Pensar que la cultura científica vol anar cap a algun lloc, és creure que la ciència vol evolucionar. Aquest “cap a” és un vector i com a bona magnitud vectorial, no només té mòdul o valor numèric, sinó que també posseeix direcció i sentit. Per tant, és molt important saber en quina direcció i sentit volem que es dirigeixi la cultura científica. És per això, que el 26 i 27 de setembre vàrem assistir a les Jornades Hacia una nueva cultura científica organitzades per la Universitat Politècnica de València.

Les Jornades Hacia una nueva cultura científica buscaven fomentar la ciència oberta, la ciència ciutadana i en definitiva, la recerca responsable en la comunitat universitària. Posar les bases perquè el món acadèmic treballi en sintonia amb els principis de la RRI (Responsible Research and Innovation). Partien del supòsit que la constant transformació en les relacions entre les persones i el món genera nous reptes socials que requereixen un enfocament col·laboratiu en la recerca entre equips, multi i interdisciplinaris, i la ciutadania.

Fragment de l'enregistrament del Congrés Hacia una nueva cultura científica

Pot existir la ciència oberta sense obrir les ontologies?

Aquesta és la pregunta que ens formulava l’investigador del CSIC, Antonio Lafuente García, a la taula d’experts del primer dia de les Jornades.

L’Antonio Lafuente García va posar en valor el coneixement de la ciutadania dient que són persones expertes en experiències. Tots som ciutadania i a tots ens han passat moltes coses que ens han portat aprenentatge i que coneixem de prop per haver-les viscut. Es lamentava del fet que l’acadèmia, o la recerca oficial, sovint menysprea el coneixement experiencial perquè no el considera objectiu. Aquest argument ens planteja reptes com ara: és l’objectivitat el fet més important? Què és el coneixement? Com fem per conviure amb un coneixement poc validable en temps de fake news?

A la Mandarina de Newton a vegades parlem de compartir ignoràncies. Són conceptes diferents, sí, però penso que volen tractar aspectes semblants. Els humans ens sentim orgullosos de poder donar a conèixer tot allò que sabem, però sovint, tot allò que ignorem ens permet fer preguntes, que, si són educades i correctament formulades, poden sorprendre a un expert contribuint així a dirigir la mirada cap a nous horitzons. Això succeeix perquè en mancar-nos el coneixement, també ens falta el context, el marc mental i, fins i tot, les limitacions pròpies de cada disciplina, heretades de generació d’experts en generació d’experts.

Sovint el llenguatge és una barrera. De fet, els sistemes o codis per comunicar pensaments o sentiments ens afecten molt més del que pensem: Dificulten el diàleg entre persones que parlen diferent llengua. Disminueixen la comprensió entre els qui se senten més còmodes amb els llenguatges naturals i qui gaudeixen dels llenguatges formals, com les matemàtiques. Per tant, també són una barrera entre els qui coneixen el llenguatge dels experts i aquells qui no. Aquesta discapacitat lingüística no hauria de ser limitant a l'hora de fer créixer el coneixement. Així doncs, com podem posar a dialogar el coneixement experiencial, la ignorància i la sapiència? Antonio Lafuente proposava la coproducció i la ciència ciutadana. Tot i que actualment, la ciència ciutadana està obtenint uns resultats amb només un 60% de fiabilitat. Una credibilitat que potser no sempre serà de prou confiança per a redactar una publicació científica, sí que hauria de ser suficient per a introduir el debat social i científic. Compartim amb ell la idea del co- i la participació. També pensem que és important incloure en l’equació la figura dels traductors i intèrprets. Quan pensem en la gestió de la cultura científica, no només ho hauríem de fer amb la intenció que la ciutadania accedeixi al coneixement de l’acadèmia, això s’acostuma a treballar a través de la divulgació, sinó que també ens imaginem la possibilitat que la recerca incorporés -com fa, per exemple, amb la ciència ciutadana- els reptes, la visió i el saber de les persones. Així doncs, pensem que la traducció i la interpretació dels diferents mons es fa imprescindible per poder fer miscible la barreja d’ontologies.

Res sobre nosaltres sense nosaltres

En Jorge Wagensberg sempre deia que la Natura no tenia la culpa dels plans d’estudis. L’Antonio Lafuente ho expressava com els problemes del món real no es donen per departaments o facultats. Ho podem formular de forma diferent, però sempre obtindrem el mateix resultat: la realitat és més complexa que el seu estudi. Per això, si volem emmarcar correctament les problemàtiques del món, no podem fer-ho sense sortir a escoltar-lo. El coneixement funcional de camp i la capacitat d’escolta, en paraules de Lafuente, són imprescindibles en una nova cultura científica.

“Res sobre nosaltres sense nosaltres hauria de ser l’eslògan de la nova ciència".

A qui hem d’escoltar? O qui ha d’escoltar-se entre si? L’ingredient principal per activar la participació ciutadana és l’interès. Les persones es reuniran, compartiran, cocrearan, coproduiran, en allò que sentin una veritable motivació i acabi repercutint en les seves vides. Per això, durant les Jornades vàrem conèixer diverses iniciatives centrades en salut mental, com per exemple les BrainTalk Communities, CoActuem, presentat per en Josep Perelló, o Autapp; o projectes en educació com La aventura de aprender de Antonio Lafuente o en educació superior transdisciplinària i sostenible amb els laboratoris del món real, que va compartir la Stella Veciana. Els projectes de ciència aplicada sovint són candidats més adients per a la ciència ciutadana. Tot i que cal no oblidar-se, com ens recordava Maite Pelacho, de la llarguíssima tradició de ciència d’amateurs en àmbits com l’astronomia, la meteorologia o l’ornitologia. Per tant, les ciències bàsiques també tenen el seu espai. Com insistia en Jorge Wagensberg, el plaer cognitiu, aquell que sentim en comprendre potser un dels plaers més grans que experimentem.

En definitiva, el que és important és que en aspectes com la cultura, l’educació i la salut, on el receptor és el principal protagonista i sense la seva complicitat no s’aconsegueix res, es tingui en compte a l’usuari. Res sobre nosaltres sense nosaltres hauria de ser l’eslògan de la nova ciència.

Com incloure el nosaltres a partir d’ara

Tot i la voluntat de ser inclusiu, no sempre és fàcil saber com convidar l’altre. Podríem pensar que només preguntant-li directament què vol ja n’hi ha suficient, però res més lluny de la realitat. Necessitem dissenyar els processos participatius. Podem utilitzar estructures socials com els grups d’alcohòlics anònims, metodologies com el pensament de disseny (Design Thinking) o el Dragon Dreaming, o eines tecnològiques com els Xatbot o Miro, entre d’altres. Triem el que triem, caldrà prendre decisions, planificar-ho i estructurar-ho bé.

A més, a més, seguint les conclusions que presentàvem des de la Mandarina de Newton durant la ponència Cocreando y empoderando en eHealth, la presencialitat o la virtualitat haurien de ser una variable més a tenir en compte en el disseny de processos de participació i cocreació. 

L’article Cocreando y empoderando en eHealth en el que es basà la presentació, fa precisament una comparativa entre els processos de cocreació físics i els virtuals. En un context on el disseny ha passat de ser liderat per genis creatius o la tecnologia per se, a ser incentivat per les necessitats dels usuaris, és coherent que hi hagi una major tendència a situar el pacient al centre del servei mèdic, incloent-hi les seves pors, problemàtiques o desitjos. És aquest marc, que nosaltres definim la cocreació com la suma d'empatia i creativitat col·lectiva. L’objectiu de la cocreació és el d’aconseguir donar resposta a problemes millor emmarcats amb solucions més ben rebudes. Fins al 2020, molts dels processos de cocreació es duien a terme de manera presencial. La Covid-19 va forçar la virtualització d'aquests processos. Això ens va permetre estudiar dues experiències realitzades per la Mandarina de Newton en col·laboració amb l’eHealth Center de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC): Autapp i KidneyApp.

“La presencialitat o la virtualitat haurien de ser una variable més a tenir en compte en el disseny de processos de participació i cocreació.".

Els resultats d’aquesta comparativa ens han dut a pensar que l'obtenció de resultats rics és possible en tots dos formats, físic i virtual. Ara bé, és important no definir massa allò que s’espera abans d’iniciar la cocreació. És crucial treballar amb una actitud de ment oberta i escolta. Així com incloure aquest procés d’obertura en les primeres fases del projecte. És cert, que l’accés directe a materials més variats, divertits i poc ortodoxos de la presencialitat pot afavorir la creativitat i/o el pensament disruptiu. D’altra banda, la virtualitat és més còmoda per als pacients participants i afavoreix el pensament més enfocat, aportant solucions més implementables. Finalment, cal destacar que en tots dos casos la component emocional es va manifestar molt més rellevant del que s'havia previst inicialment.

A l’hora de fer la preproducció, cal tenir en compte que els processos virtuals requereixen més temps i dedicació perquè tot haurà de quedar molt ben establert. La virtualitat disminueix el marge d’improvisació amb èxit. Així mateix, les sessions virtuals necessiten ser dutes a terme per més professionals, cal incloure un dinamitzador tècnic i persones de suport als subgrups que s’estableixin.

Investigació responsable i respectuosa

La ciència vol ser objectiva, però no deshumanitzada. Per això, en els últims anys s'ha desenvolupat i consolidat internacionalment el concepte de Recerca i Innovació Responsable (RRI), que persegueix una ciència més oberta, inclusiva, transparent, col·laborativa i sense bretxa entre la ciència i la societat. Mónica García Melón va compartir els resultats i conclusions d’un projecte d’avaluació socioambiental de diferents centres de recerca de València amb indicadors RRI. Ella i el seu equip han establert quatre nivells d’assoliment per a cinc objectius claus de la RRI -igualtat de gènere, medi ambient, participació ciutadana, educació per a la innovació i innovació inclusiva-: inconscient, reactiu, proactiu i estratègic. El fet que existeixin jornades com aquesta hauria de contribuir a superar la inconsciència. Idealment, hauríem d’imaginar-nos una ciència responsable i respectuosa que fos així d’iniciativa pròpia, fins i tot estratègicament. Com deia Maite Pelacho, recuperem i reinventem la cultura de la participació en la recerca i la ciència ciutadana. Al llarg de la història han estat moltes les persones que han contribuït a la ciència de forma amateur. Sovint, problemes personals, o molt propers, han afavorit que investigadors i investigadores sumessin l’empatia al talent per generar innovació. Fa uns anys, treballant en un projecte sobre el futur dels làctics, juntament amb en Jordi Serratosa del Parc de Recerca de la UAB (PRUAB), vàrem conèixer una enginyera que feia fils dels sobrants de la llet perquè així aconseguia teixits hipoal·lèrgics que li anaven molt bé al seu pare malalt de càncer de pell. La motivació personal és el millor vector de canvi. Per això, a la Mandarina de Newton treballem amb les persones i investiguem en les metodologies que fem servir. Volem ser més eficients en els nostres dissenys de processos participatius i per assolir-ho, analitzem i comparem com són aquests en format físic i en format virtual.

El nostre objectiu final és aconseguir que àmbits, com la cultura, l’educació o la salut, on tots tenim coneixement experiencial, tot i que no sempre aquestes experiències siguin positives, evolucionin incorporant el canvi de paradigma que posa a l’usuari en el centre.