Les persones més vulnerables a les trampes de les notícies enganyoses no són aquelles que no saben res, són aquelles que en saben una mica, però creuen saber-ne més del que saben. Aquesta és una de les conclusions de la recerca liderada per la investigadora Joana Gonçalves de Sá, responsable del Laboratori de Física de Sistemes Complexos del LIP. Això ens explicava durant la seva ponència “Qui creu en les notícies falses? La desinformació com a sistema model per a estudiar el comportament” duta a terme dins de la jornada DATA4CitSciNews sobre periodisme de dades, desinformació i ciència ciutadana, organitzada el 28 de novembre del 2022 en el marc dels projectes europeus d’ENJOI i NEWSERA.
Els perills de no saber si sabem
Joana Gonçalves de Sá mostrava amb dades i gràfics que no hi ha una relació directa entre coneixement i capacitat crítica per discernir una notícia veritable d’una altra que no ho és. De fet, els resultats obtinguts a partir dels seus estudis apunten que les persones que en saben molt o les persones que en saben molt poc són menys propenses a creure i difondre notícies falses. En canvi, les persones que tenen un coneixement superficial, sobreestimen les seves capacitats i això les fa caure en la trampa de la desinformació.
La xerrada de la Joana Gonçalves de Sá ens va permetre confirmar algunes sospites. En paraules d’en Jorge Wagensberg, primer director de CosmoCaixa i autor de molts aforismes: “El ciutadà que només llegeix un llibre té menys remei que el que no en llegeix cap”. I en paraules de l’Hermina Rayo León, professora de matemàtiques a l’Institut Salvador Vilaseca de Reus: “És tan important saber una cosa, com saber que la saps. Si algú no és conscient de tot el que sap, no farà servir el seu coneixement; per contra, si algú creu saber més del que sap, cometrà atrocitats i negligències”. La Rayo, com la coneixia tothom a l’institut, ens feia dir quina nota crèiem que trauríem en acabar cada examen. Si la desviació entre la nota final obtinguda i la que havíem predit era molt gran, ens restava punts de l’examen. Sense saber-ho, ens estava entrenant per a les notícies enganyoses o fake news. Ens ajudava a no sobreestimar, ni subestimar les nostres capacitats.
“El ciutadà que només llegeix un llibre té menys remei que el que no en llegeix cap”
Educació i cultura de l’entreteniment
Malauradament, avui en dia no sembla importar gaire això de prendre consciència de quin és el coneixement veritable que tenim d’un determinat àmbit del saber. Sembla que tant l’educació, com la cultura, prefereixen fomentar l’entreteniment i la felicitat de l'ignorant entre els seus públics; que no pas la cultura de l’esforç i la fascinació per saber-ne més. S’imposa el model de continguts tipus menjar ràpid i ciència light.
Per contra, en Jorge Wagensberg parlava del plaer cognitiu. El coneixement és addictiu, com més en saps, més vols saber-ne. A més, el coneixement ens fa prendre consciència de la gran quantitat de coneixença que encara ens falta per adquirir. Em fa pensar en l’Univers, com més dades obtenim dels grans telescopis, més i noves preguntes ens apareixen. També ho podríem relacionar amb la coneguda frase atribuïda al filòsof grec Sòcrates: “Només sé que no sé res”. Quan en saps, prens consciència de la teva pròpia ignorància. No senten les persones que es dediquen a l’educació i la cultura aquest plaer per aprendre? Aquesta addicció pel coneixement i aquesta humilitat per la complexitat de l'Univers? Penso que sentir-ho fa que ho vulguis compartir. De cop, et tornes valent perquè saps que les dificultats del camí i la dedicació a l’aprenentatge seran recompensades.
No, no sembla que hi hagi confiança en la gratificació de l’aprenent. De fet, hem passat d'avaluar l'alumnat amb notes numèriques a fer valoracions qualitatives que en lloc d'aprofundir en l'evolució de l'alumne/a sovint es resolen de forma mecànica i simplista, com si es tractés d'un formulari burocràtic, perdent així una gran oportunitat. En aquest nou model, qui surt perdent és precisament l’alumne del mig, el qui en sap una mica. Aquell qui és més vulnerable pel que fa a la desinformació. Els qui no saben res rebran, en el millor dels casos, un informe negatiu que, com a mínim, els ajudarà a saber que s’han d’esforçar més perquè no han assolit els coneixements esperats. Els qui han aconseguit l’excel·lència, rebran un informe positiu que els omplirà de satisfacció i segurament cultivarà la seva autoestima, però entenem que realment aquest alumnat pot considerar que en sap. Ara bé, aquells que van fent, que justegen, rebran d’igual manera un evoluciona positivament, però en aquest cas l’evolució no serà asimptòtica i, per tant, els faltarà molt de camí per recórrer. Amb aquest tipus d'avaluació, perdem els matisos, i ens quedem amb apte i no apte, sent molt poca l'exigència per l’apte. D’aquesta manera, la por a generar frustració entre l’alumnat, farà que cultivem quelcom pitjor, una sobreestimació del seu coneixement, una major vulnerabilitat a l’engany.
Fa uns dies, dúiem a terme un taller a un institut de secundària on l’alumnat insistia en el fet que a ells no els agradava la part de pensar o d’escoltar. El que volien era fer. Nosaltres els vàrem dir que per fer, primer calia pensar i això va generar un debat d’estira-i-arronsa entre la teoria i la pràctica. Res massa nou, si no fos perquè els participants volien ser premiats, tot i no haver-se esforçat i no haver assolit un bon nivell d'allò que estàvem treballant. Pitjor encara, el professor que els acompanyava ho justificava dient que pobres, els joves tenen molt poca capacitat d’atenció i molt baix el nivell de frustració. Això era així. Per tant, calia fer projectes lleugers, no entrar en reflexions i felicitar-los sovint. Ludificar-ho, alleugerir-ho, fer curiositats. Al final, eren joves, i no farien servir la meitat del que els explicaven.
Ara bé, l’escola no és l’única institució que s’ha deixat guanyar per la por. Els museus de ciència i els centres culturals també estan perdent la batalla. Sembla que publicitar que en aquests espais es treballa la Ciència en majúscules, amb totes les seves lletres i amb orgull, no està de moda. Així doncs, acaben proposant projectes on barregen la ciència amb altres disciplines, però no amb l’objectiu de fer créixer tots els àmbits del saber implicats, sinó amb l’excusa que així no caldrà esforçar-se pel que fa al contingut científic. Promocionen una ciència light.
Les notícies enganyoses estan esdevenint un problema seriós, greu i complex. Els algoritmes de recomanació, la viralització de continguts sense pensament crític i la mediocritat cognitiva d’última generació són excel·lents soldats del bàndol de la desinformació. No ens ho podem permetre, no podem tenir por. Les conseqüències de la ciència light són massa nefastes per justificar la falta de motivació, autoexigència i rigor. La transdiciplinarietat, el treball per projectes o l’aprenentatge fent (learn by doing) no ha d’implicar superficialitat, coneixement anecdòtic, o recompenses sense esforç. En propers articles veurem com la no comprensió, i de nou el no aprofundir realment en què volen dir conceptes com pensament de disseny, aprenentatge situat, transdisciplinarietat, aprenentatge per projectes o aprenentatge fent, estan fent molt de mal i contribuint a difondre idees falses (o fake news) sobre la pedagogia o la gestió cultural.