La por a avorrir, al fet que deixin d’escoltar-nos i la dictadura del like, ens han dut a amagar que volem parlar de ciència o de coneixement. L’avaluació amb dades quantitatives, com nombre de públic i impacte, ens ha allunyat del raonament matemàtic, abstracte o filosòfic, per omplir moltes de les propostes culturals amb focs d’artifici, superficialitat i coneixement desconnectat. Les ganes de fer sentir bé els públics ens han confós. Hem deixat de voler-nos fascinar amb el saber d’alt nivell, per fer cas de les lleis de la natura cercant el mínim d’energia possible. Això té un cost molt elevat. Si tota l’aigua és al mar, deixen de moure’s els molins dels rius. Pujar també és gratificant, i si no que els hi demanin a algunes truites de riu.
La cafeïna dels continguts descafeïnats de YouTube
Darrerament, han proliferat iniciatives, que amb la bona intenció de culturitzar científicament a la població, en realitat el que cultiven és la sobreestimació dels seus coneixements. La insistència a voler transmetre que tot és fàcil i que no requereix esforç, sumada a la falsa creença que tot ha de ser ràpid, aplicat i gens conceptual o abstracte, no ajuda. A la xarxa trobem moltíssimes píndoles audiovisuals on es realitzen experiments etiquetats com a científics. Sovint, aquestes experiències no estan explicades i queden en una anècdota; i així esdevenen simples productes d’entreteniment. Aquesta és la documentació que utilitzen molts mestres de primària, fent que aquesta superficialitat, desordre mental i cognitiu siguin la base per a preparar els seus laboratoris de ciència. Algunes persones diuen no als llibres, però agafen YouTube com a nou mentor i així barregen conceptes oposats com són els colors en llum i els colors en pigment. No distingeixen entre la suma additiva del color, que és el que succeeix quan sumem colors en llum, i la suma sostractiva, que és el que es dona quan afegim pigments. La suma de tots els colors és el blanc - és una afirmació certa si parlem de llum. Els primaris de la llum són el verd, el vermell i el blau. Si parlem de magenta, cian i groc estem treballant amb pintures. La suma de tots els colors, en aquest cas, ens donaria el negre, és a dir l’absència de llum perquè la suma de colors en pigments és sostractiva. Però això tant se val, es percep com a complicat. És molt millor dir que els colors primaris són el vermell, el blau i el groc, cosa que no funciona ni en llum, ni en pintura; i veure com el blau més el groc dona verd, però alhora parlar del fet que el blanc té tots els colors quan veus que en anar afegint pigments, cada cop ho tens més negre per obtenir el blanc. Pobre alumnat, quina coctelera. I sumem i seguim, s'equivoquen amb l’ordre dels colors de l’arc de Sant Martí i els ordenen seguint un criteri propi que comença amb el groc, segueix amb el taronja, el vermell, el verd… Quan en realitat, venim de l’infraroig, per tant, el primer color de menys a més energia de la llum visible, és el vermell, després venen el taronja, el groc, el verd, els blaus, el violeta i fora de la llum visible, l’ultraviolat. O saturen de fum, explosions i materials llefiscosos les ments dels infants. Fan laboratoris de slime. Els infants no hauran comprès res de la llum, ni tan sols per què un objecte el veiem verd o vermell, que justament el color que observem és el color que l’objecte no absorbeix, o de les propietats dels materials; però s’hauran entretingut i segur que hauran gaudit una estoneta.
De fet, la Digna Couso, professora del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de les Ciències Experimentals de la UAB, diu que és molt difícil treballar les STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) a l’educació primària dins del marc de l’educació formal perquè els mestres no estan preparats i tenen altres fronts, per tant, potser no cal atabalar-los. Personalment, no comparteixo cent per cent la visió que no s’haurien de treballar les STEM a la infància. Penso que per tenir una base cultural sòlida cal treballar tant les arts, com les llengües, com les humanitats o les STEM des de l’inici, però cal fer-ho bé.
“Algunes persones diuen no als llibres, però agafen YouTube com a nou mentor i així barregen conceptes oposats com són els colors en llum i els colors en pigment.”
Les Maries, un clàssic que és trending topic
Tinc la percepció que, sovint, hi ha una sensació de més comoditat pel que fa a l’estudi de les arts, antigament mal anomenada assignatura Maria. Però diria que aquestes arts s’exploren tant o més superficialment que les STEM. Decorar les aules, dibuixar les persones que fan un diàleg a les classes de llengües, retallar números per fer sumes… això no és art. Això és incloure treballs manuals de forma no justificada a totes les matèries amb la falsa il·lusió de fer-les més entretingudes. D’aquí segurament ve el malnom de Maria perquè tal com passa amb alguns noms compostos - Maria Jesús, Maria Mercè, Maria Concepció, Maria Josep, Josep Maria - la Maria està a tot arreu, però no aporta res significatiu. De la mateixa manera, fer dibuixets o retallar imatges es troba present en el treball en matemàtiques, llengües, història, medi… però no està donant valor. Voleu treballar les arts des de la ciència? Treballeu el color! Però feu-ho bé, començant per la llum, distingint el color en llum, del color en pigment, parleu d’ones, de freqüències i longituds, observeu l’arc de Sant Martí, investigueu com es fan els pigments, parleu de minerals i pigments, admireu les pintures clàssiques, qüestioneu a Piet Mondrian i la seva cerca de l’estructura bàsica de l’Univers!!
Retallar els números per fer sumes ni és art, ni és transdisciplinarietat. Sovint és ocupar temps. Qui dia passa, any empeny. I així anem fent. Com si ens sobrés el temps, el més preuat dels recursos humans, ja que aquest no només és no renovable, sinó que també és incerta la quantitat que en tenim a la vida. Així doncs, tenim mestres que sobreestimen el que saben perquè han vist un vídeo a YouTube, pedagogs i neurocientífics que pontifiquen sobre les bonances de l’entreteniment, el joc i la diversió, museus que proclamen que si t’has divertit has fet ciència, comunicadors científics avergonyint-se del coneixement i fent-lo lleuger, ignorants en ciència explicant el que no coneixen perquè així ens fa la sensació que als públics els agradarà més i ho entenen millor… Com podem comprendre l’explicació d’algú que prèviament no ho ha entès ell mateix? Creiem potser que l’empatia en la ignorància crea vincles més íntims? Desvaloritzem el coneixement profund, evitem l’esforç i dissimulem i infantilitzem la ciència. Això és el que estem fent en molts projectes de divulgació, comunicació o cultura científica. Fer-los una nova Maria, les Maria Maria.
“Retallar els números per fer sumes ni és art, ni és transdisciplinarietat.”
Els filtres de la diversió que no deixen veure la llum
Els centres culturals i artístics volen introduir la ciència, per fi comença a considerar-se cultura i a estar present a gairebé tot arreu, però busquen una ciència que no sigui massa científica, sense matemàtiques, rebaixada, onírica. Els museus de ciència volen multituds, però no cal que facin ciència, només que es diverteixin. Busquen l’espectacle. Les extraescolars s’omplen d’STEM, però no per fer pensar, només per copiar codi i fer moure robots. La ciència com a entreteniment, que peti i exploti; tanmateix, no mati. L’art i el disseny com a excusa per saltar-se el rigor. Mai n’hi havia hagut tanta oferta, però alhora en trobem molta de molt superficial i molt poc respectuosa amb el coneixement. Evidentment, existeixen meravelloses excepcions.
En Jorge Wagensberg deia que no podem confondre el rigor científic amb el rigor mortis. Tenia tota la raó. Ell parlava de barrejar l’art i la ciència, de construir museus amb contingut científic i criteri estètic o de fer enllaços entre els sabers; però quan construïa un hipercub de comprensió sobtada, quan dissenyava una obra pròpia de l’àmbit de l’art, ho feia amb tota la precisió del mètode científic, amb la perícia de la classificació, de l’ordenació en l’espai a través dels eixos de coordenades. El Mur Geològic de CosmoCaixa, un altre exemple d’excel·lència, mostra peces reals. Són grans blocs de terreny que ens parlen de la geologia de la Terra: estrats, plecs, falles, diàclasi, dunes i volcans. Quan des de la Mandarina de Newton vàrem rebre l’encàrrec d’explicar la geologia a través del cos, vàrem voler anar a l’arrel dels fenòmens geològics per veure si tenien correspondència amb l’exploració de moviment. Segons la flexibilitat dels materials aquests poden plegar-se o fracturar-se. Com traslladem aquesta experiència de flexibilitat o fractura al cos d’un ballarí o una ballarina? Aquesta és una pregunta d’essència. Aquí hi ha un trasllat de disciplines. Una transdisciplinarietat. Continuem investigant i qüestionant: Com aconseguim fer viure els fenòmens geològics a través de l’exploració del propi cos i el moviment? Com podem sentir el temps geològic a les mans? Pot la dansa Butoh vincular-se al temps geològic? Pot la tensió muscular ajudar-nos a comprendre els plecs? Fan tombarelles les diàclasis? És important, no quedar-se amb la forma, anar més enllà i elaborar un producte que tingui sentit per a ambdues disciplines: la geologia i la dansa.
A les xarxes, a l’escola, als museus, als centres culturals… sembla que l’efervescència dels continguts poc profunds fan de forat negre per a la llum del coneixement. Voldria dir, no tinguem por, siguem profunds, siguem crítics, siguem socràtics, siguem intensos, siguem cultura! La cultura té el poder de transformar les societats. Cap a on volem fer evolucionar la nostra societat?
