Els núvols, digitals, són plens de residus que ningú recorda. Tot i que les fotografies siguin un sistema per capturar records, la quantitat d’imatges que feim amb els telèfons mòbils i tots els aparells digitals que tenim a l’abast han difós l’essència de la fotografia.

En el podcast Transmedia-LAB, El registre solar, Jordi Bofill presenta la tècnica de la solarigrafia, un sistema per capturar imatges en llargues exposicions, durant dies, mesos o anys. L’entrevistat explica que, tot i que ell, com a operador de càmera, era aficionat a la fotografia, va decidir deixar-la com a conseqüència de la globalització, la immediatesa i la quantitat exagerada de fotografies que tenim.

El sol: un ingredient únic

La solarigrafia és una tècnica fotogràfica que captura la llum solar, ideada l’any 1999 per Diego López, Slawomir Decyk i Pawel Kula. Les imatges s’enregistren amb una càmera estenopeica. Aquest tipus de càmeres estan formades per un recipient tancat (el cos) i un estenop, l’orifici pel qual entren els rajos de llum; funciona sense lent. Per capturar la imatge, cal introduir un paper fotosensible, en el qual s’impregnaran els rajos solar i la fotografia s’autorevelarà directament; com que el paper ja es troba en un compartiment tancat, humit i obscur, no és necessari que passi pels químics d’un laboratori fotogràfic. Bofill també treballa amb latacams, càmeres estenopeiques fetes amb llaunes de cervesa, amb un forat per on entra lal llum.

Streaming 360º de El registre solar

Factors externs

El fet que siguin els rajos de llum els que entren per l’orifici i s'impregnin sobre el paper, fa que no hi hagi dues fotografies iguals. La imatge potser molt diferent segons cap a on apunti l’estenop: cap al nord, cap a l’est… pot ser només enganxarà els rajos de la sortida del sol, o només els de la seva posta; també és possible revelar una fotografia sense que hi hagi presència del sol, només amb la claror que traspassa els núvols; la latitud en què se situa la càmera o el temps d’exposició són altres factors a tenir en compte. Cada exposició és única, i això queda marcat en la imatge.

El fet que siguin els rajos de llum els que entren per l’orifici i s'impregnin sobre el paper, fa que no hi hagi dues fotografies iguals. La imatge potser molt diferent segons cap a on apunti l’estenop.

Però aquests no són els únics elements que marquen el resultat final. El tipus de paper o la postproducció de la fotografia són importants. Bofill, per exemple, perquè la qualitat de la imatge, en el moment que la recull de la càmera, no variï, l’escaneja o fotografia, per tal de digitalitzar-la. A més, després, entra en joc la vena creativa i la seva predilecció pel món slow, la influència de l’imaginari visual dels seus referents estètics, com ciberpunk o Blade Runner, i la paleta de colors que l’envolta. El revelat és el negatiu de la imatge, i en la postproducció, Bofill treu el positiu, que sol ser de color gris; després, juga amb els colors perquè el resultat final sigui ataronjat. En aquest cas, podríem dir que el treball de solarigrafia de Jordi Bofill és artscience; una mostra és el seu compte d’Instagram ExperienciasFotoSensibles.