Els temps és un concepte físic que permet mesurar l'interval entre un moment i un de posterior. El temps s'estudia, es mesura, però també es narra. De fet, sigui el que sigui el temps, d'ell només ens quedarà allò que expliquem. Però el temps també es pot veure afectat per factors o esdeveniments. Un cas seria el de la Covid-19: va aparèixer i va paralitzar el temps, l'activitat es va aturar, tot i que els dies passaven. El confinament total va durar uns mesos, però es va fer llarg per a aquelles persones que no podien sortir de casa, o per aquells que treballaven més hores de les que podien, a primera línia. Tres anys més tard, sembla que ha passat una eternitat des que vam poder tornar a recuperar certa normalitat, però encara no ha passat prou temps per a oblidar-ho, encara ens condiciona part de l'activitat.

En el pòdcast Transmedia-LAB ‘Contagi’ parlem de pandèmies i de propagació, posant el focus a la COVID-19, un fenomen que va posar les nostres vides cap per vall i que va evidenciar el fràgil equilibri entre la vida i la mort. Per explorar com van ser aquells temps i què van implicar dialoguem amb Clara Prats, Dra. en Física especialitzada en models computacionals de malalties infeccioses, Daniel López, Dr. en Física i investigador del grup BIOCOM-SC, Pere-Joan Cardona, Dr. en Medicina i Cirurgia especialitzat en Microbiologia i Parasitologia, Cris Vilapana, Dra. En Medicina i Cirurgia i Cap de la Unitat de Tuberculosi Experimental (UTE), i Toni Soriano, pediatre, epidemiòleg i investigador clínic.

La voràgine

El virus de la COVID-19 es va propagar mundialment amb pocs dies i va tenir un efecte que perduraria anys. En el moment de la voràgine, com expliquen els experts, la societat es va anar adaptant a la situació com va poder i, mirat en perspectiva, va donar una bona resposta. Un dels fets més destacats és la capacitat de col·laborar i de donar el millor d’un mateix que va desenvolupar la població.

Streaming 360º de Fotografiant l'Univers

La societat es va anar adaptant a la situació com va poder i, mirat en perspectiva, va donar una bona resposta.

El fet que el virus fos tan ràpid va determinar el moment. L’activitat sanitària i científica es va accelerar i multiplicar, rere el virus. Un exemple és el de les PCR, que generalment era una tècnica restrictiva, de la qual se’n feien poques al dia, i amb l’arribada de la COVID-19 se’n varen arribar a fer 15.000 al dia. A més a més, l’estat de la pandèmia, la informació que es tenia i les indicacions que es donaven a la població o als sanitaris, canviava molt de pressa: el què es deia al matí, a la nit ja no tenia sentit, a vegades. “El virus es replicava molt ràpidament i els professionals hem anat per darrere, no l’hem pogut avançar en la seva cursa”, expliquen. 

Saber que el ritme de replicació d'aquest virus és tan ràpid, o més ràpid que altres patògens, és clau per a la recerca. La velocitat del virus afecta la duració del contagi, i aquestes són variables que cal que els professionals tenguin en compte quan dissenyen el model que recrea l'activitat de la malaltia per a poder-la investigar. Cada una té la seva escala de temps i això suposa que les mesures que es prenguin en cada cas siguin diferents.

Els professionals puntualitzen, però, que com a humans, ho miram tot des dels nostres ulls, des de les nostres escales de temps. Però per pensar en el temps, hem de començar a tenir en compte altres escales; aquestes són diferents si pensam en termes de l'Univers o dels animals. L'univers, per exemple, requereix escales a deu anys. Els batecs d'un cor humà funciona a 80 batecs per minut, i el d'un ratpenat, a mil. Hi ha animals que són capaços d'aturar el temps, i hivernar, per recuperar energia i despertar-se en trobar-se en unes condicions òptimes; per això, són capaços de viure més.

Mirar enrere

La història de la humanitat pot ser molt extensa, si la miram des d'una escala de temps contemporània. Però la pandèmia de la COVID-19 no ha estat la primera que els humans pateixen. Els experts consideren que la memòria oblida molt ràpidament, i per això fa falta un sistema de vigilància i un de reacció, que tengui en compte les situacions que ja hem viscut per actuar quan es repliquin de nou.

Els investigadors no poden tenir únicament el present en compte a l'hora d'actuar, sinó que també s'ha de mirar el passat. Tenir en compte la recerca sobre virus que ja hi havia feta, tot i que no fos envers la COVID-19 en concret, va ser útil per reaccionar ràpidament quan va ser necessari. Per exemple, en el cas de les vacunes; els laboratoris també es varen poder adaptar perquè hi havia una feina d'anys i anys anterior.

El fet que el virus fos tan ràpid va determinar el moment. L’activitat sanitària i científica es va accelerar i multiplicar, rere el virus. Un exemple és el de les PCR, que generalment era una tècnica restrictiva, de la qual se’n feien poques al dia, i amb l’arribada de la COVID-19 se’n varen arribar a fer 15.000 al dia. A més a més, l’estat de la pandèmia, la informació que es tenia i les indicacions que es donaven a la població o als sanitaris, canviava molt de pressa: el què es deia al matí, a la nit ja no tenia sentit, a vegades. “El virus es replicava molt ràpidament i els professionals hem anat per darrere, no l’hem pogut avançar en la seva cursa”, expliquen. 

Saber que el ritme de replicació d'aquest virus és tan ràpid, o més ràpid que altres patògens, és clau per a la recerca. La velocitat del virus afecta la duració del contagi, i aquestes són variables que cal que els professionals tenguin en compte quan dissenyen el model que recrea l'activitat de la malaltia per a poder-la investigar. Cada una té la seva escala de temps i això suposa que les mesures que es prenguin en cada cas siguin diferents.

Els professionals puntualitzen, però, que com a humans, ho miram tot des dels nostres ulls, des de les nostres escales de temps. Però per pensar en el temps, hem de començar a tenir en compte altres escales; aquestes són diferents si pensam en termes de l'Univers o dels animals. L'univers, per exemple, requereix escales a deu anys. Els batecs d'un cor humà funciona a 80 batecs per minut, i el d'un ratpenat, a mil. Hi ha animals que són capaços d'aturar el temps, i hivernar, per recuperar energia i despertar-se en trobar-se en unes condicions òptimes; per això, són capaços de viure més.

Mirar enrere

La història de la humanitat pot ser molt extensa, si la miram des d'una escala de temps contemporània. Però la pandèmia de la COVID-19 no ha estat la primera que els humans pateixen. Els experts consideren que la memòria oblida molt ràpidament, i per això fa falta un sistema de vigilància i un de reacció, que tengui en compte les situacions que ja hem viscut per actuar quan es repliquin de nou.

Els investigadors no poden tenir únicament el present en compte a l'hora d'actuar, sinó que també s'ha de mirar el passat. Tenir en compte la recerca sobre virus que ja hi havia feta, tot i que no fos envers la COVID-19 en concret, va ser útil per reaccionar ràpidament quan va ser necessari. Per exemple, en el cas de les vacunes; els laboratoris també es varen poder adaptar perquè hi havia una feina d'anys i anys anterior.

Saber que el ritme de replicació d'aquest virus és tan ràpid, o més ràpid que altres patògens, és clau per a la recerca.

Una nova era?

Un temps més tard, podem mirar en perspectiva i podem veure quin efecte ha tengut la pandèmia en les nostres vides. Socialment, hi ha qui ha tornat a fer vida normal, però també qui s'ha plantejat la manera de viure o de consumir, i ha canviat els hàbits. També, hem adoptat noves maneres de fer, com la telecomunicació i les videoconferències.

Els experts puntualitzen que no fa tant de temps que va començar tot i que encara ens trobam en un moment de "ressaca"; però, en canvi, ha passat prou temps perquè gran part de la població hagi oblidat els aprenentatges que férem durant el confinament.

En l'àmbit científic, ara els investigadors veuen les coses més clares. En aquell moment feien recerca d'un tema tant punter com d'actualitat. Havien de treballar a tota hora, adaptant-se a tots els girs que sorgien. "Va ser com comprimir deu anys de recerca en dos", expliquen.

De cara al futur, si ho miram en termes de salut global, el món està superpoblat i connectat, un fet que implica que, així com augmenta el nombre d'individus, es redueixi la distància entre humans i animals, per exemple. Per tant, el contacte entre espècies salvatges i persones cada vegada serà més freqüent, augmentarà la probabilitat que es torni a produir un cas com el que ja hem viscut.

A més a més, l'activitat humana implica més canvis. Fins ara relacionàvem virus i malalties a diferents estacions, però alguns ja duren tot l'any; al principi de la pandèmia, fins i tot, es pensava que la COVID-19 seria estacional, però no va ser així. El canvi climàtic ha causat canvis estacionals, uns canvis que els humans encara no hem assimilat. Els professionals indiquen que és perquè ho miram des de la nostra escala de temps, i que potser els virus, que funcionen amb una altra escala de temps, tenen una major capacitat d'adaptació que nosaltres.

Per tant, cal mirar les coses amb perspectiva, sabent sortir de la visió individualista i tenint en compte tot allò que ja hem viscut per, en el cas de trobar-nos en una situació similar, actuar de nou ràpidament.